Cel·les, Viena Edicions, Barcelona, 2008
Tres poemes
On ets que no em conforme?
I pose als excrements
aquella pau i la resignació
que em cosires les monges
davall de l’uniforme.
El gest naufragat i profètic,
el plany de spultura,
cel·les cruentes que abandonen
la fe a la guillotina.
Demostra’m que descarne
la mentida,
que aquest avorriment de tantes hores
és un plagi embastat d’una altra història.
Si em brollen pesantors inevitables,
si no vull caus, ni panteó, ni roses.
Si aventure un desert més sec
que aquesta absència,
si entenc el crim d’abandonar-se
a les ombres perpètues de l’adéu:
del meu, i no del teu,
que va ser a la força.
*
Els ulls em ploren de memòria,
i faig els precs i el sexe de memòria.
O com la gravetat, que no s’aprén
i, indòmits, ens condemna per a tota la vida
a estar amb pany i clau sobre la terra
fotuts i assabentats que no hi ha eixida.
Perdurables dreceres
que en la foscor destrosses.
Mentides que menstruen soledat i pols,
sants descarnats i bruts que esmolen pedres,
que passegen la mort perfumada i estricta.
Tot d’una de memòria h aprenc,
sense resums ni esquemes.
De naixement ja vinc momificada,
sense impaciències ni relíquies
que em servisquen demà
per fer-vos testament.
*
Mireu-me bé, soc jo:
qui escup i qui complau
qui crida i calla i pensa
i es fa cendra.
Qui recela i confia
i trau les dents
i amb les ungles arrapa
la insistència.
Qui menteix i enamora
qui diu la veritat i recula
i s’afona.
Qui s’està quiet i plora
i reviu, denuncia
i udola.
Mireu-me bé, soc jo:
poema que ara escau
o que redola
qua agafes o esmicoles
i a una altra cosa.
