Llibre dels Espills, 2015

Tres poemes

Jugues encara amb les fulles mostoses
del calendari que has penjat a la cuina.
Arranques aquell full que et marca l’any i el sant
com una puta de rebaixes:
quaranta sants que són
el mateix sant que es repeteix cada any.
Tusses de dos en dos totes les pors
i et vénen una arcada de verí i una de ràbia,
cada matí
de cada dia
durant cada setmana d’aquest temps,
com el vòmit de les embarassades
o el d’una bulímica encara amb sobrepés.
Una fracció de tu,
una fricció de tu
i el greuge sobrevingut per destrossar les ales.
Cap vol arran de terra et complaurà,
no et faces il·lusions,
no les esperes.
Et couen les derrotes i llances per la tassa del vàter
els beuratges que et pretenen
un altre nom en la resurrecció.
Ja no tems el silenci.
Ara el que ocorre és que no vols jugar
a un altre any de promeses,
que totes les fronteres que havies de passar
han tancat,
que ja és tard.
Direm les coses pel seu nom.
De cert, només et queda el desoir dels núvols.

*

Voldré saber de tu tots els sintagmes,
els plecs del teu dolor,
el gemec que t’empasses.
Quin núvol prim perfila el teu hivern,
en quina neu t’assaones els somnis
quan prens la llum i la paraula exacta
i redemptor espletes aquest llast tan febril de la tarda.
Et diré a cau de pubis
a quin bosc em remet el til·ler dels teus llavis
i amb quina lletania ressuscita
la gratàtica indeleble del meu cos.

*

Em cabien tots els desassossecs en aquella hora.
Et cabia un vers sencer en el marge d’una capsa de condons.
Ens cabien l’entrepà i la poma del pecat
en un full estàndard de paper d’estrassa.
Cabia un llamp en el clevill de la tempesta
quan s’obria camí en l’obscuritat del cec.
Teníem les promeses saturades, els minuts treien fum
tan plens d’ofecs i de respostes,
quines respostes?
Féiem fogueres per demanar auxili
però sempre acabàvem pixant damunt les flames.
Tots els matins, amb les cendres al costat de la llet,
em preguntaves:
«Digues: per què hauríem de fer l’últim esforç?».
La cafetera gemegava, com aquell temps en què ho féiem nosaltres,
i recordava que a les dotze tenia hora al metge,
que era dimecres i el mercat ocupava els carrers,
que havia de comprar un regal,
portar al sabater les botes negres.
I les hores s’omplien a poc a poc de mi
mentre la vida
es feia lloc
en el penúltim esforç de cada dia.