Recitació de Susanna Lliberós per a «Poética 2 punto cero» dins del cicle «Poemes per a endivinar ‘el secret de la primavera’».
Primavera
Ha vingut la primavera sense fer ni un sol truc a la porta,
sense avisar ni demanar permís,
exultant, arrogant.
S’ha presentat de colp amb les mans plenes de tactes adelerats,
els pits turgents,
el riure contingut i amanit al baix ventre,
tota joia i delícia,
amb pastissos a dojo i la boca de lliris.
«Tu què li has fet?», diràs;
et promet que jo res, tot el contrari,
li he tret la llengua i he creuat el carrer quan de lluny l’he intuïda,
li he fet veure que sobra,
he xisclat al seu pas, li he bramat, he blasmat.
Però igual ha vingut, amb embranzida potser, la primavera.
I ens ha enxampat amb la tardor enganxada a la pell,
amb l’olor d’humitat a les sabates,
amb les puntes trencades dels cabells
i els clevills a les ungles.
Encara ara tenim el fred als ossos de la llengua,
als plecs de les absències.
No entenem els capolls, ni els cirerers,
ni el bec de so tan ple de cap falcia.
La llet se’ns fa malbé i el formatge es floreix,
la pols s’estén per terra i les cortines onegen esgroguides
anhelant la pau d’un nou combat
de diumenges de cendra.
Quin vent urgent s’emportarà el silenci?
Com se’ns escalfaran les hores d’estampida?
El final de quina llàgrima sentenciarà l’hivern que es va estendre a deshora
pels costeruts costums de les distàncies entre el teu cor i el meu?
Quan cridarem, al cel, la primavera!?
