Per Maria Josep Escrivà / La Veu dels Llibres, 2 desembre 2023
L’autora d’El crit —Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt— ho va explicar amb autèntic convenciment, un dissabte que ens trobàrem a Ambra Llibres de Gandia per parlar-ne. Hi havia la també poeta Teresa Pascual, a qui la sentència fusteriana havia donat peu a plantejar a Susanna aquesta qüestió: si l’escriptura era per a ella, de la mateixa manera, “una forma de venjança”. L’aforisme de Joan Fuster diu, exactament: “Escriure —fer literatura— és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.”
Venjança contra el desànim, contra la banalitat, contra l’apatia i la resignació, contra el desencant; contra la indiferència envers els que resten exclosos del sistema hegemònic, contra el mutisme amb què se’n distancia la nostra societat egocèntrica, ens ve a dir Susanna a El crit, que no és l’estridència, sinó l’alerta. El gest de qui vol fer un colp de puny damunt la taula. El gest i no l’estrèpit: “No és cap escridassada en desmesura / ni un ai ni un esclafit vocal. / El Crit / és l’única consciència que ens habita la pell / i alhora la reedita.” El gest que pretén, amb la contundència, canviar el rumb d’una situació malsana. Individual i/o col·lectiva.
El Crit, Onada, Benicarló, 2023
No sé si, en la poesia de Susanna, seria gaire productiva, aquesta oposició, perquè, hi ha cap mostra de dolor que no tinga repercussió en l’altre?, o que no hàgem d’assumir com a nostra? Des del punt de vista de la complicitat de gènere, no. “Tercera cicatriu” n’és l’exemple, un dels poemes més potents del llibre, amb un vers inicial que desconcerta i captiva: “Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius”; i amb un final que reclama l’afirmació, fins i tot o, sobretot, des de la ferida: “Quina part de la dona ha asclat el bisturí, / i quina part de tu ha esborrat l’anestèsia?”
No escriu, l’autora, majoritàriament, des del jo com a subjecte, sobretot al primer apartat. Predominen a El crit els poemes enunciats des del tu, que és l’altre i una mateixa, o des del nosaltres-vosaltres, en la línia d’identificació col·lectiva ja esmentada. Però hi ha un vers amb un “Jo” majúscul i contundent, just en el poema “El joc del penjat”, amb què vam obrir l’acte de Gandia i que m’ha donat peu a seguir aquesta dissertació: “Jo em venjaré per vós”; i és un jo que ràpidament incorpora el plural: “i em posaré la soga si n’eixim perdedors.”
Hi ha moltes maneres de cridar. El dolor és una crida d’atenció i és també l’expressió de l’afirmació del cos. El títol “Àlgia” és, de tan significatiu, revelador: “I així el vius, el cos, / com una imposició inamovible.” Una altra manera d’expressió és el silenci. Incisiu i analgèsic alhora, en alguns moments de la vida. Uns versos clarividents —i inèdits encara— de Salvador Ortells Miralles, m’han acompanyat tot al llarg de la lectura del poemari de Susanna: “Callar per voluntat té la força del crit”. Li ho faig saber, a l’autora, que els subscriu amb entusiasme. Entre els poemes en trobem proves, que avalen la paradoxa eloqüent: “el silenci que udola com udolen els morts.”
Que la vida ens esbocina i ens fa miques, i que no som un tot uniforme, sinó una suma dels fragments resultants, ho diu la imatge de coberta d’Arturo Doñate, el “Prestidigitador” d’un dels poemes d’El crit. Potser es tracta d’això, d’escamotejar allò nociu i de manejar-se amb habilitat enmig de les argúcies: “Viure és mantindre l’argila entre les mans / —tan mal·leable i ferma, esmunyedissa.”
Al segon apartat, polisèmicament dit “Crèdit de la realitat”, es proveeix la poeta d’alguns recursos que garanteixen la supervivència: recórrer a la memòria havent-se alliberat de la culpa, per exemple; l’amor, el desig dels cossos o el refugi del silenci que acull i “empara”. A Gandia, la vam escoltar bocabadats mentre recitava el poema “El joc del soroll” dedicat “A Queralt”: “La meua filla i jo tenim un joc”… Des de l’aparent senzillesa a la conclusió transcendental: “Viure o morir / entre un no i un sí.” I per últim, o al principi de tot, recurs i motiu i lloc d’acollença, el poema: “has fet, del vers, habitatge i espill de la carn.”
Amb la paraula compromesa crida Susanna Lliberós. O m’apropie d’uns versos d’Anise Koltz per dir que “busca els mots adequats / per a construir espais de silenci”. Des d’on tenir cura de les cicatrius, també. I recompondre’s, fracció a fracció, fins a la bella completesa del mosaic.
